El present article es bassa principalment en reflexions que hem extret sobre l’Article titulat “El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans” de Lluís Ferran Toledano González professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 2004, que encara que no te res a veure amb la Causa Carlina ha ha sabut fer una fotografia real del que va ser el carlisme en altres èpoques.
Nosaltres anirem fent cometaris sobre les seves descripcions intentant que el lector pugui captar encara més les afirmacions de l’articulista.
CULTURA DE COMBAT I COMUNITAT PATRIÒTICA.
“Els historiadors han comès l’error de veure el carlisme de finals de segle com un actor secundari de la política.”
.Això ja ho sabem prou bé els carlins, la Causa Carlina tant en l’àmbit català com en l’àmbit Hispànic menystinguda, silenciada. Els llibres poc en parlen, com si un silenci sepulcral s’hagués estès per silenciar a un moviment polític que va fer tremolar els fonaments de l’Estat liberal Espanyol i que va arriba a ser predominat en tota la terra catalana i en altres territoris d’Espanya.
“Tampoc no s’ha valorat prou la rica i extensa sociabilitat catòlica”. “L’acció catòlica va ser el seu àmbit d’actuació”
El carlisme català va arrelar en el nostre poble. Els carlins van crear una cultura pròpia, una comunitat patriòtica impregnada per la causa.
“Amb la consolidació de la Restauració el 1876, el carlisme va tenir que esperar millors moments. La derrota militar també va ser política.”
“La imatge pública del rei quedà malparada per les desavinences amb els eclesiàstics.”
En un principi amb centenars d’exiliats que van traspassar la muga, centenars d’empresonats, centenars de combatents amagats per les nostres contrades, plantejaments enfrontats i tota una desfeta en el camp militar anunciaven la desaparició del carlisme.
“Calia esperar l’arribada dels nous símptomes d’esgotament del sistema liberal. És el que va pensar Lluís Maria de Llauder, quan era cap de la Junta Regional Carlina catalana, davant l’ensulsiada colonial a Cuba i les Filipines el 1898.”
Però la tenecitat d’alguns liders i la capacitat per adaptar-se i saber construir en cada moment un Partit preparat per fer front al nous reptes va ser la resposta que la nostra gent va saber donar en aquell periòde històric.
“El partit carlí continuarà acaparant les tribunes d’acció i de propaganda fins a l’escissió integrista de 1888. Serà aleshores i no abans quan perdé part del personal que el 1868 apostà per Don Carles. I va ser el 1890, en ser nomenat delegat del rei a Espanya el marquès de Cerralbo, quan es reconstruirà el partit segons un model que reproduïa el de l’Associació Catolicomonàrquica de 1870: juntes, premsa i centres de sociabilitat. És un error presentar el carlisme de fi de segle com un carlisme «nou», perquè els fonaments de la modernització del partit, de la sociabilitat i de la cultura política es van fundar en el Sexenni Democràtic. Com també és un error pensar que el personal novingut el 1868 va utilitzar-lo com a paraigua contrarevolucionari, i que una vegada derrotat el va llençar”.
“La crisi final del règim isabelí va revifar una causa que semblava morta. El carlisme era una etiqueta política sense organització, una «comunió monarquicoreligiosa», tal com la definí Josep Maria Carulla,amb un pretendent poc conegut”,
“En molt poc temps es va construir una alternativa política moderna d’un pes enorme en la societat catalana.”
És increïble com els que ens van precedir en el combat van saber adaptar-se als nous moments. Van saber desenvolupar unes noves tàctiques i estratègies, reorganitzar al Partit, portar a la pràctica fulls de ruta perfectament estudiats i desplegar plantejaments que tornaven a colpejar al sistema.
…El carlisme…
“Ocupà l’espai electoral de la dreta i quasi monopolitzà la causa catòlica tenint com a rerefons l’ofensiva anticlerical”.
“Més enllà de la caricatura del pagès analfabet prepolític, la direcció carlina la duien joves advocats urbans que vestien levita. Fins i tot la primera partida en sortir a campanya la nit del 7 al 8 d’abril de 1872 ho va fer des del pla barceloní.”
La propaganda enemiga va voler deixar al carlisme com un grup de gents fanàtiques, amants de la guerra per la guerra, sense cultura, irreflexius, manipulats per capellans, gent indocumentada, pagesos i proletaris desarrelats.
“Antics alcaldes neocatòlics de Lleida, Vic, Girona, Tortosa, Olot o Balaguer es van adherir a la «nova» causa carlina.”
“A partir de 1868, i més en concret de 1870, va tenir lloc una veritable mudança de les seves estructures polítiques.”
…El Carlisme…
“Es dotarà de nombrosos centres de sociabilitat i de comitès de notables amb la missió d’assaltar les institucions per mitjà del combat electoral, la propaganda i, si esqueia, el cop d’estat”
… La lluita armada com una forma més de lluita mai no va ser descartada. Sempre va ser un factor a considerar.
El Partit Carlí, “Era un model de partit modern en el context europeu i comparable en densitat al republicà, més avançat que els residus del moderat i del liberal progressista del Govern.”
“El carlisme català no responia al tipus ideal de partit. L’estructura dirigent fa pensar en una confederació de notables, encara que no ho era en puritat, com tampoc de transició al partit de masses. Tal vegada fou el primer assaig de partit de quadres de Catalunya, que durant la Restauració evolucionà cap a una organització més complexa, amb una rica base social i territorial, esforçada a conrear una alteritat comunitària a la societat liberal. No hi va haver una correlació entre l’arrelament i l’escassa representació en les institucions parlamentàries, entre altres motius perquè no podien controlar tots els ressorts de la corrupció electoral.
“L’estructura de la comunió fou piramidal, amb una junta central per a tot Espanya i juntes provincials, de districte i locals. Entre 1870 i 1872 es van constituir com a mínim 166 juntes a tot Catalunya —89 de les quals pertanyien a la província de Girona—, mentre que” a La resta “d’ Espanya se’n crearen 902. La gran penetració gironina desmenteix que les juntes fossin poc representatives. Quan el carlisme es reorganitzà el 1892 sota la direcció del marquès de Cerralbo i de Lluís Maria de Llauder, s’assolí a Espanya el miler de juntes i a Catalunya, 197. Aquestes xifres es mantingueren fins que van quedar desballestades per la repressió del Govern de 1899 i 1900. Des de la seva creació, van tenir un rol clau en l’establiment local del partit, en les convocatòries electorals i en la defensa jurídica dels candidats. A diferència de la Restauració, alguns partidaris ho seran també de les clandestines juntes d’armament que preparaven el cop de força. Vist en perspectiva, el model fou similar en les dues èpoques, tot i que en la Restauració existiren juntes regionals que coordinaven tota la resta.
“El concepte de cultura política pot ser útil per a aprofundir en la gramàtica del carlisme: què pensaven i sobretot com vivien la identificació amb un projecte polític. Entenem la cultura política com aquell àmbit que analitza les actituds, les creences i els valors compartits pels individus que formen un grup. La historiografia no ha insistit prou en els significats culturals i discursius que els carlins atorgaven a la política. D’uns anys ençà, sabem que van construir un ric repertori de símbols i de vocabulari, amb una memòria i un calendari commemoratiu, i un panteó alternatiu a l’arquetip d’heroi romàntic liberal. Entre 1869 i 1872 es renovaren els patrons polítics i simbòlics del rei i la seva família i s’adoptaren moderns instruments de propaganda. Al símbol masculí de la boina s’hi afegí el femení de la margarida, la secció femenina del tradicionalisme carlí. En aquest moment apareixen publicades galeries de veterans il·lustres, que amalgamaren el martiri catòlic amb el carlí. Operació que es perllongarà durant la Restauració i que culminarà el 1896 amb la celebració de la festa anual dels màrtirs de la tradició cada 10 de març.
“El 1868 es construí una representació del pretendent segons l’arquetip viril de cavaller catòlic, bon pare de família i paternal amb els seus súbdits. És ara quan prenen interès les peregrinacions als espais de memòria de l’exili, com el narrat per l’escriptor Josep Maria Carulla. Els viatges a palaus i «santuaris» com el de la capella de Sant Carles a l’església catedral de Sant Just, a Trieste, que anticipen les peregrinacions al palau de Loredan a Venècia a finals de segle. Són anys de renovació en el llenguatge polític, de l’ús del mot pejoratiu sipai per a designar els voluntaris liberals locals, equiparats als voluntaris indígenes al servei dels anglesos a l’Índia. La cultura política carlina contenia tota una concepció del món, una Weltanschauung que es materialitzà en el consum popular de capses de mistos, jocs de cartes, etiquetes de vins i de licors, ventalls decorats i targetes de visita amb els retrats dels reis, al costat d’estampes amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús i de la Immaculada Concepció.”
El terme SIPAI va ser part d’aquesta cultura política, renovació del llenguatge per crear una barrera mental entre ells i nosaltres. Tot un nou llenguatge de guerra i una cultura que es digna d’estudi.
!Les festes commemoratives de la Catalunya de la postguerra de 1876 són un test d’aquesta cultura política, perquè no van tenir el mateix tarannà en tots els escenaris. A Catalunya van predominar les festes liberals i republicanes en record dels morts i de les defenses dels pobles, com ara a Igualada, Collformic, Caldes de Montbui o Puigcerdà, mentre que a Andalusia, Cartagena i el País Valencià, prevalgué el record de la revolució cantonal.
Al començament del segle XX canviarà i l’experiència emocional i el carlisme recuperarà per a ús polític llocs de culte com ara a Butsènit i Montserrat el 1907, i s’organitzaran aplecs en memòria de les víctimes de Montalegre de 1910 i de Vinyoles d’Orís de 1912. Alguns responien a un calendari local, com l’aplec de llarga tradició dels Tres Roures al Bages. D’altres exhibien una gran capacitat de mobilització combinant el calendari local amb el nacional, com succeí en l’apropiació, el 1908, de les festes del centenari de la Guerra del Francès i de les batalles del Bruc del 1808 a Manresa i a Igualada”.
“Una altra prova de força serà la Peregrinació de la Lleialtat, que el 1913 traslladà les restes de Rafael Tristany des de Lorda fins a Ardèvol”
En 1913 les restes mortals de Tristany van ser traslladats al seu poble natal, Ardévol. A aquest efecte, Juan María Roma va organitzar una peregrinació carlina, que va aconseguir congregar uns 15.000 pelegrins a Lorda, on va acudir el mateix Do Jaume, que va ser aclamat amb fervor. L’anomenada «Peregrinació de la Lleialtat» va suposar una enorme demostració de la força que encara tenia el carlisme, particularment a Catalunya. . Pot ser els funerals per Tristany són la mostra més gran que cap català ha rebut per part del nostre poble.
COMUNITAT PATRIÒTICA
“Un important instrument de modernització política foren els centres de sociabilitat, el cercle o casino carlí. A la Catalunya del Sexenni Democràtic n’hi havia vint-i-vuit, tot i ser habitual que en una ciutat petita els homes i les famílies carlistes anessin al cercle catòlic a manca d’un de carlí, vint-i-sis a tot el país. Una pràctica que igualment els alineava com a rivals polítics locals. El 1892, el nombre de cercles era de quaranta-dos, i quatre anys més tard la xifra augmentà a un centenar, una tercera part del total espanyol. Els centres facilitaven la projecció comunitària, una mena de mirall interclassista i de base popular, com va demostrar Jordi Canal amb els papers del cercle carlí d’Olot, entre 1889 i 1900, on destacaven els artesans i els obrers, els treballadors del camp, els petits comerciants i els propietaris de pagès.32 En el si dels cercles es feia teatre i cant coral, hi havia lloc per als discursos polítics i zones d’esbarjo per a prendre cafè i licors, i sales de lectura i de billar. Activitats que s’afegiran anys més tard a l’assistència a banquets i vetllades literàries, classes nocturnes i tasques de beneficència”.
Catalunya va gaudir del màxim nombre de juntes i cercles i fou capdavantera en la modernització del carlisme, tal vegada perquè era la societat més avançada i la que tenia la densitat associativa més alta de tot Espanya. El País Valencià va ser el segon territori a tenir un major nombre de juntes i cercles, tant en el Sexenni com en la Restaurció, per sobre del País Basc i Navarra, on pesava més la sociabilitat informal. Tampoc no fou una novetat l’existència de juntes als barris barcelonins que havien estat municipis independents, perquè abans de l’annexió a la ciutat, durant el Sexenni, ja en tenien les localitats de Gràcia, Sants i Hostafrancs. Els elements de relativa continuïtat no ens han d’amagar la irrupció de noves modalitats organitzatives i de propaganda, pròpies de l’adveniment de la societat de masses, com foren les joventuts carlines a Barcelona el 1896 o a Manresa el 1903, i de dones, les «margarides», el 1919.
“Pel que fa a la propaganda, a la Catalunya del Sexenni es publicaren trenta-cinc periòdics, mentre que entre 1876 i 1915 n’aparegueren noranta-nou, alguns de temporals, per evitar les suspensions. Les dades palesen una riquíssima societat civil i una no menys densa vida política local, que facilità l’existència de subcultures polítiques a Manresa, Olot, Vic, Igualada, Berga, Figueres, Tortosa o Mataró. Un altre indicador va ser la forta presència electoral, en concret en la legislatura de 1871 i 1872, en què aconseguí tretze actes, a curta distància de les quinze republicanes i de les catorze del partit del Govern. El nombre total d’escons, sumats als carlins escollits en les candidatures catòliques de 1869 i 1870, serà de disset, una quantitat estimable si tenim en compte que entre 1890 i 1923, també amb sufragi universal, el nombre d’escons obtinguts serà de vint.”
“Lluís Maria de Llauder,33 que havia estat redactor del diari barceloní La Convicción (1870-1873), fundador i director d’El Correo Catalán entre 1878 i 1899, participà durant els primers anys de la Restauració al costat de Manuel de Llanza, duc de Solferino, en la renovació del repertori de mobilització i en les peregrinacions nacionals i internacionals. Dirigiren de nou la Joventut Catòlica i l’Associació de Catòlics. Era evident, però, que el control de la sociabilitat catòlica no era suficient en la disputa d’hegemonies. L’atenció per les campanyes de signatures per la unitat catòlica es desplaçarà cap a les de l’oposició a la codificació civil i d’atenció als interessos catalans.”
REFLEXIÓ PELS ACTUALS CARLINS
Aquest article, resum de com el carlisme va saber adaptar-se i crear noves formes de lluita, vocabulari, cultura política, dialèctica de combat, mobilització de masses, comunitats patriòtiques, parlar dels temes que en el seu moment afectaven al poble, juntes d’armament, transmissió a la família de la causa, sindicats, representativitat política, centenars d’associacions diverses, teatres i inclús Clubs de Futbol que encara existeixen, etc.,
Tot això ens ha de fer reflexionar i fer veure que no ho estem fent bé i que necessitem avaluar l’actual estat de les coses, confrontar idees, estratègies i tàctiques i actuar en funció d’aquestes respostes tots com una pinya. Déu i la Pàtria, els furs, el rei legítim, la justícia social i la fidelitat a tots els que ens van precedir en el combat ens estan demanant ser una alternativa per fer front als dos-cents anys d’humiliació que pateix la nostra Pàtria. Ara ens toca començar a reorganitzar-nos i si Déu vol ell ens donarà la Victòria.
“Carlins que ho sou de cor! S’acosta el dia/l’hora de Déu ja està ben a la vora;/de les vindicacions s’acosta l’hora;/netegeu los fusells am alegria./De la restauració dinastia/res restaura, ans bé tot ho empitjora… ./Qui es avui a Espanya el qui no plora?/Qui és lo qui als mals governs no odia?/Això se´n va, és veritat, però amb matxa lenta;/ és necessari doncs dar-li una empenta;/i l’hora de donar-li no és llunyana;/Germans meus de la terra catalana,/ que no us atrapi el toc de la corneta,/ sense un trabuc, o un sabré o una escopeta.”